28

Feia anys fa uns dies (frase enganyosa a primera vista), però amb els amics vam celebrar-ho aquest cap de setmana passat, junt amb l’aniversari de l’Alex, un informàtic siberiano-cubano amic nostre. Per celebrar-ho, vam anar a El Many, una casa rural bastant ben parida perduda per girona, a prop de Salt, crec (quin product placement més “burdo”, si ni cobro ni res). la qüestió és que sembla que la sortida octubrenca s’està institucionalitzant en el nostre grup d’amigüitos, i, un fet encara més sorprenent, també s’està convertint en una tradició fer un rol en viu anual durant el cap de setmana de pixapins. Si l’any passat el Ferran ens va deixar fregits amb el Legado de don Sexto, aquest any el Roi ens ha muntat una aventura de puterío (sinònim de politiqueig, entenem-nos) medieval, amb tota una sèrie d’intrigues cortesanes, duelos a muerte i uns quants més d’aquells estereotips de gènere que fan que una hamburguesa sigui una hamburguesa. Crec que va treure la història de NSR, però tot i així va ser una vetllada impressionant, molt treballada des del punt de vista de direcció i adaptació als imponderables (tres baixes d’última hora). Emperò, tot té el seu costat obscur i els seus inconvenients, i en aquest cas em temo que el pes de l’evidencia es fa insostenible: i es que Lord Torrelles ha documentat de pe a pa la jornada medieval i francament, no he pogut evitar pensar que si fossim més frikis, ens disfrassariem al saló del manga (sí, un intent fallit d’ironia), i també, què vols que et digui, veure’s fent el trol amb una coronilla incipient i unes estovalles foradades fent de capa, en fi, no puc evitar entre riure i sentir una mica de vergonya. En qualsevol cas, com ens deien de petits, l’important és participar i com de bé ens ho hem passat, deixant de banda el meu  mal gust en vestir i el fet que el temps es un aliat cruel que cada cop més em fa semblar un semi-orco heh.

Canviant – una mica – de tema, entre els molts i esplèndids regals que em van caure de la generosa mà dels meus amics, em va fer especial gràcia un joc de taula del qual m’havien parlat feia temps, basat en l’esplèndida polilogia (toma palabro!) de GRR Martin, A Song of Ice and Fire. El joc en sí es diu com el primer llibre de la serie, Juego de Tronos, i està publicat per Devir, per qui li pugui interessar. Mirant per internet he trobat una crítica al joc que sembla prou seriosa i així m’estalvio feina.

Amb tot plegat, en fi, ja n’hem fet 28, i si bé queden pel mig alguns pèndols, teranyines i foscors diverses, arribem de nou al punt zero amb un somriure que dispersa les cabòries, amb les bones companyies i les rialles compartides. Ja és això.

~ per Eloi a Octubre 22, 2008.