El 93

Bah, reprenc el blog perquè fa dies que hi penso, que el trobo a faltar una mica (tot i que esencialment no hi escrigués més que parides). Tinc tendència a tenir les idees desordenades, i escriure-les, necessàriament m’ha d’ajudar a canviar-ho, i de pas em va bé perquè em queda alguna cosa després de tants dies i tantes llangonisses. Ah, i per vanitat, i tant, i tant! Sempre he pensat que si formés part del tribunal dels nobel no dubtaria ni un segon en concedir-me el nobel de literatura, tot i que tinc el petit problema que no he escrit res (bé, excepte aquell conte infumable de ciència ficció per un concurs el premi del qual era publicar els 21 contes guanyadors i que va tenir 18 participants :D) així que amb un parell de microentrades de tant en quant mato el tema.

Bé al tema. Avui caminava pel carrer, un diumenge molt maco i assoleiat, amb la missió d’anar a buscar bolquers al paqui que en tingués, que m’ha costat una mica. He acabat passant pel paqui just davant del bloc on vaig créixer, el 93 de Travessera. Es un edifici que tot i no ser maco, i molt especialment, tot i estar en un carrer que es bastant abominable amb la quantitat de soroll que porta i cotxes que hi passen, doncs tenia al menys una certa entitat pròpia, i al cap i a la fi era casa meva. Tornant del paqui me l’he tornat a mirar i he recordat els anys que hi vam passar, perquè els meus pares van mudar-se fa anys a un pis més petit quan els fills ens vam fer grans. I m’ha sorprès sentir una espècie de vertigen. En aquell bloc marró hi havia moltes finestres i balcons, moltes vides i moltes històries, i uns fonaments i una ombra que segurament, com arrels, podien tenir quelcom a veure amb cada una d’aquestes finestres. Diguem-ne que la cosa va sortir bé, em fa l’efecte, però sempre hi penso, que no tenia perquè ser així. Així m’he sentit durant uns moments, esencialment (lovecrafianament?) empetitit davant l’enorme edifici i davant la colossal responsabilitat que ens espera amb la petita.

Tapa de calamars

Font: http://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com/2011/06/mites-of-cthulhu-i-dunwich-horror-de-hp.html

Tafanejeant per la fàbrica de curiositats d’en Leblansky, Galderich i companyia, m’he topat amb aquesta imatge, probablement m’estalviarà unes 978 paraules per aquest post.

Rol en llauna

Mesos enrere arribaven ecos des del temple que parlaven d’un programet de ràdio centrat en aquella vella afició nostra, els jocs de rol, que si bé segueixen sent tant fascinants com sempre, resulten tan poc habituals de retrobar. El cas és que tot just avui, després de carregar-lo amunt i avall durant mesos, m’he animat a sentir-lo. Ve en format de podcast, i tot i que jo en general no li veia la gràcia als programes enllaunats (ni a la descarada plantada d’Apple a la radio com a estratègia comercial bastant lamentable)  també suposo que té el seu costat lluminós: i es que facilita l’accessibilitat a tots els usuaris-productors.

El programa en si es diu Ojo al dado; el que vaig escoltar, diria que ja és el número 35 o així, té com a principal alicient una entrevista a en Ricard Ibañez, que està força bé. El programa en sí es veu a ratos un xic cutre, però es nota que està fet amb molt d’amor i passió, i francament l’he trobat força emocionant, sobretot per això de que es veu que hi ha gent que segueix fent coses noves, interessants i de qualitat per trencar aquesta monotonia que tant sovint amenaça per endrapar-se el món.

En definitiva, força recomanable. Jo tornaré a tafanejar ben aviat el proper episodi, a veure si m’animo a treure del calaix el desllustrat manto negro…

Españistán, d’Aleix Saló

Un fart de riure tristament.

Curts!

Vet aquí que mesos enrera amb en Ferran ens venia de gust muntar algun grup així mig literari, per tenir una excusa per sortir entre setmana i trencar una mica la rutina i de pas fer alguna cosa diferent. Al final la cosa va agafar la forma que el destí mateix va decidir-li donar, i en va sortir shortfilmlab, un grup de gent amb ganes d’explicar historietes en forma de curts. A mi m’ha tocat fer de conillet d’índies i escriure el primer guió, però la veritat que amb l’ajuda de tots els del grup la cosa ha quedat prou decent. A veure què us sembla.

Robogat per llebre

Una tonteria per passar el dijous i alhora una bona forma de fer promoció d’empresa. Al cas, un pretès detector de traducció automàtica que la veritat m’ha fet força gràcia. Al cèsar el què es del cèsar i a google al que es de google (I jo, si, escombrant cap a casa).

Una mica de futbolitis

Digue’m com utilitzes Google i et diré com n’estàs de grillat

M’he descobert buscant això aquesta tarda mentre buscava algun lloc on pugui comprar bosses de plàstic per reciclar pels gats. Com la Shelley o l’escriptor amateur que sent un calfred al mirar a la pantalla i exclamar-se: “he creat un monstre!”, immediatament m’he posat a riure i no he pogut evitar fer aquest post escatològic.

A place called home

Avui, mirant enrera.

30 passes pel gòtic

Ja em començava a preocupar de lo xungo que es això de tenir 30 anys, després d’una sèrie de catastròfiques desditxes que millor l’estalvio d’explicar aquí, quan finalment vam anar ahir a fer l’activitat que m’havien regalat els amics. Coneixent-me, sabrien que m’agradaria escoltar antigues llegendes de la meva ciutat i de pas visitar alguns racons desconeguts i descobrir una Barcelona que m’era (i és) totalment  inèdita.

Pels que en vulguin més informació, perquè la veritat que val molt la pena, poden la pàgina dels organitzadors d’aquesta activitat, que dura unes dues hores i que destaca per dues raons: 1) està molt ben muntat i es nota la cura en la preparació(els llocs i triats i l’ordre del circuit son força bons) i l’organització (vas amb un petit receptor, de manera que pots escoltar el que diu el guia mentre vas al teu rollo a uns metres de distància). 2) L’interès dels organitzadors, que francament destaca per la frescor i et fa sentir que fas alguna cosa força diferent del que al cap i a la fi t’esperaves o et temies.

Tot plegat, el que més crida l’atenció es la força de les llegendes i dels mites alguns dels quals coneixem des de petits però oblidem, i redescobrim, sorpresos, amb una inesperada maniobra de cabotatge per dos costes oposades. La màgia que es respira, la cartografia desapareguda i potser imaginària de la barcelona dels temps. I perquè no, antics somnis de tenebres que es tornen a aparèixer i que demanen que no se’ls oblidi.