fora de facebook

Tornada de vacances, caos domiciliari, números vermells, muntanyes de roba per rentar, un grapat d’històries i més aviat poca estona ara mateix per posar-les en ordre. D’entre el riu de mail i spam que rebo, torno a veure que el sr. facebook em continua enviant mamonades a pesar que jo pensava que estava redonat de baixa feia mesos. Així que bueno, aprofito per fer un post ràpid i per inaugurar categoria – a veure si de pas exorcizar la irritació que em supura pels porus ara mateix -  i publicar aquest link, a través del qual aquells que es vulguin donar de baixa (definitivament suposo) ho podran fer.  Saluts a tots (i en especial a aquells que m’anaven dient coses a través del ditxós facebook i als que mai vaig respondre, perquè simplement creia que el meu perfil ja no existia heh.

De regal amb la subhasta

Resulta ridícul adonar-se del temps que fa que volia escriure aquest post. Ni tan sols en forma de post, potser, però fer-ne alguna cosa. Em passa molt, idees que apareixen, i no saps massa bé què fer-ne. Seria un bon poeta si no tingués la rima al cul i la sensibilitat d’un rinoceront. I ara, pensant-hi, caus en que la raó per la que no n’has acabat mai de fer res és precisament que n’esperaves fer alguna cosa. Que zen, sí, potser sona així, però en realitat es força evident. Hi ha coses que tenen una força especial, o que al menys d’aquesta manera es perceben, per una raó o altra. En el cas que m’ocupa, va ser el dia que vaig tenir la feliç idea d’acostar-me a la biblioteca de la facultat per agafar un llibre per llegir, així en plan esbarjo. Vaig acabar a la secció de literatura nord-americana, inevitablement, i enduent-me una de les joies de la corona, tot i que jo encara no ho sabia; The Crying of Lot 49. No vaig trigar gaire en veure que el llibre duia sorpresa, el qual sempre aporta un toc de misteri, en la forma, aquest cop, d’un post-it descolorit, on algú havia escrit la llegenda:  Shall I Project a World? Potser pel moment en que ho vaig llegir, eren anys més aviat estranys, un pèl complicats potser, la frase em va semblar que portava d’equipatge una força especial, o alguna cosa que no sabria descriure. Com un eco de quelcom que ressonava. O potser, pel contrari, va ser un mer miratge, una impressió creada per la suggestió de que allò que havia trobat era un tresor. L’anècdota, amb els anys, ha perdut el seu color, com el post-it, però roman l’esperit de l’experiència, potser un contacte que valdria la pena retrobar. Potser és això el que se’n fa d’aquestes experiències estranyes. O potser no, ves a saber.

Despertaperro

Hora de reprendre la història de la caixeta; després d’un llarg descans que no ha estat exactament un descans, però que d’alguna manera cal anomenar, i eixoplugat pel célebre crit almogàver, modificat respectuosament (?) a forma de conjura per treure’m la son de les orelles, torno amb diverses històries i noves idees, tot i mantenint la mateixa natura maldestre i habilitat qüestionable per posar-les per escrit, però què hi farem, miracles a Lourdes.

Amb un parèntesi tan llarg, suposo que és inevitable que les bones notícies es mesclin amb les dolentes. Avui mateix mirava de posar ordre en els links que penjo aquí a la dreta quan he caigut en que el blog de la Morenita ja no és més, vet aquí un gos i vet aquí un gat. Aquesta, senyors, es una mala notícia, i des d’aquí aprofito per enviar un salut i esperar que torni a treure el cap per aquí algun dia.

Per la resta, suposo que el to ha de millorar, inevitablement, i conduir la ment a contrades més alegres. La meva vida laboral segueix feta un garbuix, i encara em miro des de lluny el mercat laboral que teòricament és el meu, però noi, de moment el cel continua encapotat i seguim fent feines del que es pot. Però mira, suposo que millor ser optimista i creuar els dits.

En  una nota més alegre, i la veritat que bastant de forma inesperada, aquest setembre al final acabarem fent una escapada a Sicília, de vacances durant una setmana o així. Sicília, un destí francament inesperat, però que es va posar a tiro i al final ens ha atret i molt.  Veure l’Etna, visitar l’illa d’Stromboli, o posar els peus a la doblement cèlebre Cefalú (diuen que per Cinema paradiso, i per una altra raó més sinistra, si no m’equivoco el Sr. Crowley ens persegueix).

Així que aquest setembre pinten bastos i oros a parts iguals. Feina, viatge, inici del màster, fi de carrera, continuar escrivint( i fer allò del pulp potser), i d’altres reptes. Serà de tot menys desmotivador, així que potser no podré ser massa regular, pero quan escrigui, segur que de coses a dir en tindré.

Dayvan Cowboys + Mi-gos

Feia temps que no escoltava res tan interessant i definitivament diferent com aquesta cançó de l’àlbum Trans Canada Highway de Boards of Canada. Potser la combinació no sona natural, però ha estat una banda sonora genial per tornar a redescobrir Lovecraft després de tant de temps, específicament un conte llarg anomenat The Whisperer in the Dark, que és francament impressionant, tota una demostració de tècnica i esforç brutal per crear un ambient de raresa i aquella tensió còsmica tan lovecraftosa. Genial, he passat uns bons dies, a pesar de que vaig molt liat des de fa dies amb la facultat.

El Feile

A pesar de la rumorologia que apuntava cap a la possibilitat que hagués abraçat les ensenyances del mestre Buda, m’hagués rapat el cap i hagués emigrat cap al llunyà i exòtic orient a fer pregàries des de trenc d’alba, la veritat és que tot segueix més o menys – mediocrement – igual i la meva desaparició es deu a temes més terrenals com que tinc una feina que no me l’acabo. Almenys avui he trobat un moment i una excusa per passar per aquí i aprofitar per fer-li una mica de publicitat a El Feile, una festassa fantàstica que organitza la comunitat irlandesa a Barcelona per commemorar el seu St. Patrick’s.

Tot plegat dura 1 o 2 setmanes, durant les quals es fan des de concerts musicals fins a competicions inversemblants (cursa de curraghs aquest any, sembla), però sobretot, sobretot, la festa que ajunta més gent de tot arreu, d’aquí, d’allà, curiosos i visitants accidentals, es fa aquest cap de setmana, a una placeta davant del corte inglés de diagonal, si mal no recordo (tot i que fa 5 minuts que ho busco a la web i no sé si aquest any es farà al mateix lloc, suposo que sí). Sol haver-hi un concurs de ball, música en viu, coses pels nens, i tota la pesca, tot plegat molt divertit, així que si aquest cap de setmana no teniu pla…potser ja teniu una idea.

Quan el senyor Redknapp s’enfada.

Aquest es el senyor Redknapp, entrenador d’un equip de futbol anglès – ara no sé quin i l’altre dia em va fer riure molt veure com l’ira creixia dins seu fins que implosionava amb un “no doubt he is in the fucking reserves” (lo que vindria a dir “no m’estranya que xupi banquillo”). Un toc de pebre en un dia amb molt de sucre.

Aqui i alla

Encara sense accents, i passant les ultimes hores per aquestes contrades abans del llarg viatge de tornada. A can King, semisol, perque avui era la “ladies night out”, i per tant estic de merescut descans post-compres, i mandrejant-tafanejant per internet. Em topo amb un parell de perles escrites que no puc ni vull evitar penjar aqui en plan post vago (con un 6 y un 4…) pero no per aixo menys interessant. La primera perla, escrita pel sempre eloquent Flanagan, dient veritats com punys. L’altra la trobo al rebost de la Morenita, signada per un tal tripu, que amb elegancia posa uns quants punts sobre les is. Mes que res, per veure que diuen alguns intelectuals, francament educatiu.

Petit King

D’entre els diversos reptes amb que m’he trobat durant aquests dies que estem passant a casa dels pares de la Sarah – dels que potser escric mes ampliament en un altre moment, quan el monet meloman deixi de tocar els platerons dins del meu cap -, em quedo avui amb l’exercici quasi inedit per mi d’obrir la gran nevera familiar dels King, sempre fornida amb bones menges, per fer-me un sandvitx, que escrit aixi en catala queda estrany ara que ho veig, pero que sol ser un dinar forca habitual per aquestes terres. Semblara una tonteria, pero per alla a casa nostra no en fem mai diria d’entrepans d’aquests, mes enlla del tipic berenar de nocilla o l’apat d’excursio posat a la motxila a corre cuita per no perdre el tren. I per tant, quan ahir o passat estava davant la nevera per fer-me algo de teca em vaig sentir durant uns segons allargats com l’Indiana Jones al templo maldito mentre em preguntava amb un aire de solemnitat de que em podia fer l’entrepa. I aixi va neixer el petit King (buscava un nom grandiloquent com el gran Napoleo o Cuirassat Potempkin, pero no em sortia aixi que em quedo amb el nom dels propietaris de la nevera). Res especialment rebuscat pero que mai se m’havia acudit fer abans; tan facil de fer com sorprenentment bo. Us deixo doncs amb el petit de la familia, que portara a la ruina les esferificacions del bulli.

papapapapapapapapapapapa

maionesamaionesamaionesa

enciamenciamenciamenciam

pernilpernilpernilpernilpernil

formatgecedarformatgecedar

papapapapapapapapapapapa

Hipolito y Fedra

Han hagut de passar uns dies, pero finalment m’he recuperat del perillos coctel nadalenc en la seva versio irlandesa: molta teca, molta birra i molt de fred. La trinitat malevola quasi acaba amb mi, pero aqui estic de nou, sense accents de moment -quan torni a tenir un teclat catala a ma ho arreglo -, pero havent aprofitat l’avinantesa d’aquests dies d’estufeta i rennie per llegir del tiron -sona estrany pero es que jo llegeixo molt i molt a poc a poc quan es per plaer- Hipolito y Fedra, de que parlava fa uns dies.

El llibre es una petita meravella: si be estava predisposat, obviament, a que m’agrades, val a dir que l’obra del Felix ha anat bastant mes enlla i m’ha sorpres molt gratament. El llibre narra les histories paralleles de Fedra i Hipolit, l’una ascendent del poderos Minos de Creta, l’altre, fill del gran Teseu, senyor d’Atenes, i de com els destins dels dos personatges es troben ben aviat en la seva joventut, creant un drama francament interessant.

La tematica i el llenguatge del llibre em semblaven a priori els seus pitjors enemics. Per b’e que m’agraden i em semblen molt interessants, el mon helenic i la seva mitologia sempre m’han costat, potser per allo que l’ensenyaven a l’institut i ho tenia associat a espessor i al rollo patatero d’haver d’estudiar la genealogia de Zeus i companyia a partir del manual de marres. Pel que fa a la llengua, l’autor, des de ben aviat deixa clar que sap del que parla, i en certs moments el seu vocabulari i expressio ronda l’erudicio, el qual sol causar una mena de rebuig resignat en mi de forma natural. Tanmateix, ben aviat vaig veure que aquestes impressions previes anaven desencaminades:  la llengua i l’expressio van elevant una historia que en diversos moments arriba al moll de l’os, despullant els matisos dins de la foscor que balla en blanc i negre sobre les pagines. Pel que fa a la tematica, no se jo que pensaran els puristes, pero els cosins distants com jo, vagament coneixedors de la mitologia en general i nomes mig iniciats en un grapat de mites (com en el meu favorit del minotaure, que com no podia ser d’altra manera apareix en el llibre) segurament s’ho passaran molt be llegint el llibre; al menys en el meu cas, anar una mica a cegues respecte al fons mitologic del llibre, o mes aviat poder redescobrir la mitologia ha estat definitivament una virtut i no una barrera. Nomes afegire en aquest sentit que recordo haver parat a mig llibre i haver-me preguntat com es que havia perdut l’interes en la mitologia, si es fabulosa.

I aixi…be, si les coses que inicialment m’havien semblat flaqueses del llibre es convertien en virtuts, no caldra insistir gaire en les coses que ja des d’un bon primer moment em van impressionar positivament. D’entre elles, la principal, i sobre la qual penso que val mes la pena insistir, pel merit que te, es la forma en que s’explica la historia. No en va la narracio es fa agil i converteix el llibre en un d’aquells llibres que et xucla. D’altra banda, i aixo ho dic confessant-me amb franquesa un ignorant considerable pel que fa a literatura classica, despres de llegir el llibre m’ha quedat la sensacio que el Felix aconseguia crear un grapat d’escenes i moments particularment candents i emocionants, potser uns 4 o 5, els quals no son pocs per un llibre d’unes cent i poques pagines. I amb aixo no se fins a quin punt el merit es seu i fins a on es de la tematica sobre la qual es basa, pero em sembla innegable que hi ha un enginy i una inteligenciaen el tractament de la historia, enriquint la teranyina de la historia amb aquestes escenes “selectes” per anomenar-les d’alguna manera. Aquestes  son al cap i a la fi les que a mi (i suposo que a molts d’altres) m’emocionen i impressionen, les que d’alguna manera em fan tenir una opinio millor o pitjor d’un llibre, i sobretot, evidentment, les que em fan recordar-lo molt temps despres d’haver-lo llegit.

Tot plegat, no puc evitar recomanar el llibre amb entusiasme, i esperar amb candeletes la seguent fornada.

Un consell

Amb una certa serietat, el meu amic va fer un glop del refresc que s’estava prenent, i amb cara mig enigmàtica em va donar un consell:

“No et fïis mai dels interioristes”.

Ara, una mica edormiscat per un diumenge de patxorra infernal com diria l’amic Mora, m’han vingut al cap aquelles paraules, tot pensant què volia dir. I també m’ha vingut un somriure als llavis. Aquell amic meu és interiorista heh.