Eco

Temps n’era temps, les coses eren molt diferents. Avui, entre tantes coses que estan canviant últimament (com que he trobat feina, de forma força inesperada) , he trobat suposo que un eslabó perdut en el meu passat. Una frase a la que llavors, quan jo devia tenir 15 anys, vaig donar molt de valor. Rescatada de l’oblit per accident avui en un correu vell, he pensat que a on si no deixar-la que a dins de la caixeta blanca.

“Seize the day” is not the thing, but the impetus of the thing. The thing is “Own the day.” Apply the notion of property rights to time instead of space. Wake up and tell the world, “You’re living on MY time.”
-Rev

El meu pare fent de les seves

A catalunya també tenim hooligans. Ànims Thierry

+

La imatge pertany al Irish Independent. Copyright i mandangues: http://www.independent.ie/

fora de facebook

Tornada de vacances, caos domiciliari, números vermells, muntanyes de roba per rentar, un grapat d’històries i més aviat poca estona ara mateix per posar-les en ordre. D’entre el riu de mail i spam que rebo, torno a veure que el sr. facebook em continua enviant mamonades a pesar que jo pensava que estava redonat de baixa feia mesos. Així que bueno, aprofito per fer un post ràpid i per inaugurar categoria – a veure si de pas exorcizar la irritació que em supura pels porus ara mateix -  i publicar aquest link, a través del qual aquells que es vulguin donar de baixa (definitivament suposo) ho podran fer.  Saluts a tots (i en especial a aquells que m’anaven dient coses a través del ditxós facebook i als que mai vaig respondre, perquè simplement creia que el meu perfil ja no existia heh.

De regal amb la subhasta

Resulta ridícul adonar-se del temps que fa que volia escriure aquest post. Ni tan sols en forma de post, potser, però fer-ne alguna cosa. Em passa molt, idees que apareixen, i no saps massa bé què fer-ne. Seria un bon poeta si no tingués la rima al cul i la sensibilitat d’un rinoceront. I ara, pensant-hi, caus en que la raó per la que no n’has acabat mai de fer res és precisament que n’esperaves fer alguna cosa. Que zen, sí, potser sona així, però en realitat es força evident. Hi ha coses que tenen una força especial, o que al menys d’aquesta manera es perceben, per una raó o altra. En el cas que m’ocupa, va ser el dia que vaig tenir la feliç idea d’acostar-me a la biblioteca de la facultat per agafar un llibre per llegir, així en plan esbarjo. Vaig acabar a la secció de literatura nord-americana, inevitablement, i enduent-me una de les joies de la corona, tot i que jo encara no ho sabia; The Crying of Lot 49. No vaig trigar gaire en veure que el llibre duia sorpresa, el qual sempre aporta un toc de misteri, en la forma, aquest cop, d’un post-it descolorit, on algú havia escrit la llegenda:  Shall I Project a World? Potser pel moment en que ho vaig llegir, eren anys més aviat estranys, un pèl complicats potser, la frase em va semblar que portava d’equipatge una força especial, o alguna cosa que no sabria descriure. Com un eco de quelcom que ressonava. O potser, pel contrari, va ser un mer miratge, una impressió creada per la suggestió de que allò que havia trobat era un tresor. L’anècdota, amb els anys, ha perdut el seu color, com el post-it, però roman l’esperit de l’experiència, potser un contacte que valdria la pena retrobar. Potser és això el que se’n fa d’aquestes experiències estranyes. O potser no, ves a saber.

Despertaperro

Hora de reprendre la història de la caixeta; després d’un llarg descans que no ha estat exactament un descans, però que d’alguna manera cal anomenar, i eixoplugat pel célebre crit almogàver, modificat respectuosament (?) a forma de conjura per treure’m la son de les orelles, torno amb diverses històries i noves idees, tot i mantenint la mateixa natura maldestre i habilitat qüestionable per posar-les per escrit, però què hi farem, miracles a Lourdes.

Amb un parèntesi tan llarg, suposo que és inevitable que les bones notícies es mesclin amb les dolentes. Avui mateix mirava de posar ordre en els links que penjo aquí a la dreta quan he caigut en que el blog de la Morenita ja no és més, vet aquí un gos i vet aquí un gat. Aquesta, senyors, es una mala notícia, i des d’aquí aprofito per enviar un salut i esperar que torni a treure el cap per aquí algun dia.

Per la resta, suposo que el to ha de millorar, inevitablement, i conduir la ment a contrades més alegres. La meva vida laboral segueix feta un garbuix, i encara em miro des de lluny el mercat laboral que teòricament és el meu, però noi, de moment el cel continua encapotat i seguim fent feines del que es pot. Però mira, suposo que millor ser optimista i creuar els dits.

En  una nota més alegre, i la veritat que bastant de forma inesperada, aquest setembre al final acabarem fent una escapada a Sicília, de vacances durant una setmana o així. Sicília, un destí francament inesperat, però que es va posar a tiro i al final ens ha atret i molt.  Veure l’Etna, visitar l’illa d’Stromboli, o posar els peus a la doblement cèlebre Cefalú (diuen que per Cinema paradiso, i per una altra raó més sinistra, si no m’equivoco el Sr. Crowley ens persegueix).

Així que aquest setembre pinten bastos i oros a parts iguals. Feina, viatge, inici del màster, fi de carrera, continuar escrivint( i fer allò del pulp potser), i d’altres reptes. Serà de tot menys desmotivador, així que potser no podré ser massa regular, pero quan escrigui, segur que de coses a dir en tindré.

Dayvan Cowboys + Mi-gos

Feia temps que no escoltava res tan interessant i definitivament diferent com aquesta cançó de l’àlbum Trans Canada Highway de Boards of Canada. Potser la combinació no sona natural, però ha estat una banda sonora genial per tornar a redescobrir Lovecraft després de tant de temps, específicament un conte llarg anomenat The Whisperer in the Dark, que és francament impressionant, tota una demostració de tècnica i esforç brutal per crear un ambient de raresa i aquella tensió còsmica tan lovecraftosa. Genial, he passat uns bons dies, a pesar de que vaig molt liat des de fa dies amb la facultat.

El Feile

A pesar de la rumorologia que apuntava cap a la possibilitat que hagués abraçat les ensenyances del mestre Buda, m’hagués rapat el cap i hagués emigrat cap al llunyà i exòtic orient a fer pregàries des de trenc d’alba, la veritat és que tot segueix més o menys – mediocrement – igual i la meva desaparició es deu a temes més terrenals com que tinc una feina que no me l’acabo. Almenys avui he trobat un moment i una excusa per passar per aquí i aprofitar per fer-li una mica de publicitat a El Feile, una festassa fantàstica que organitza la comunitat irlandesa a Barcelona per commemorar el seu St. Patrick’s.

Tot plegat dura 1 o 2 setmanes, durant les quals es fan des de concerts musicals fins a competicions inversemblants (cursa de curraghs aquest any, sembla), però sobretot, sobretot, la festa que ajunta més gent de tot arreu, d’aquí, d’allà, curiosos i visitants accidentals, es fa aquest cap de setmana, a una placeta davant del corte inglés de diagonal, si mal no recordo (tot i que fa 5 minuts que ho busco a la web i no sé si aquest any es farà al mateix lloc, suposo que sí). Sol haver-hi un concurs de ball, música en viu, coses pels nens, i tota la pesca, tot plegat molt divertit, així que si aquest cap de setmana no teniu pla…potser ja teniu una idea.

Quan el senyor Redknapp s’enfada.

Aquest es el senyor Redknapp, entrenador d’un equip de futbol anglès – ara no sé quin i l’altre dia em va fer riure molt veure com l’ira creixia dins seu fins que implosionava amb un “no doubt he is in the fucking reserves” (lo que vindria a dir “no m’estranya que xupi banquillo”). Un toc de pebre en un dia amb molt de sucre.

Aqui i alla

Encara sense accents, i passant les ultimes hores per aquestes contrades abans del llarg viatge de tornada. A can King, semisol, perque avui era la “ladies night out”, i per tant estic de merescut descans post-compres, i mandrejant-tafanejant per internet. Em topo amb un parell de perles escrites que no puc ni vull evitar penjar aqui en plan post vago (con un 6 y un 4…) pero no per aixo menys interessant. La primera perla, escrita pel sempre eloquent Flanagan, dient veritats com punys. L’altra la trobo al rebost de la Morenita, signada per un tal tripu, que amb elegancia posa uns quants punts sobre les is. Mes que res, per veure que diuen alguns intelectuals, francament educatiu.

Petit King

D’entre els diversos reptes amb que m’he trobat durant aquests dies que estem passant a casa dels pares de la Sarah – dels que potser escric mes ampliament en un altre moment, quan el monet meloman deixi de tocar els platerons dins del meu cap -, em quedo avui amb l’exercici quasi inedit per mi d’obrir la gran nevera familiar dels King, sempre fornida amb bones menges, per fer-me un sandvitx, que escrit aixi en catala queda estrany ara que ho veig, pero que sol ser un dinar forca habitual per aquestes terres. Semblara una tonteria, pero per alla a casa nostra no en fem mai diria d’entrepans d’aquests, mes enlla del tipic berenar de nocilla o l’apat d’excursio posat a la motxila a corre cuita per no perdre el tren. I per tant, quan ahir o passat estava davant la nevera per fer-me algo de teca em vaig sentir durant uns segons allargats com l’Indiana Jones al templo maldito mentre em preguntava amb un aire de solemnitat de que em podia fer l’entrepa. I aixi va neixer el petit King (buscava un nom grandiloquent com el gran Napoleo o Cuirassat Potempkin, pero no em sortia aixi que em quedo amb el nom dels propietaris de la nevera). Res especialment rebuscat pero que mai se m’havia acudit fer abans; tan facil de fer com sorprenentment bo. Us deixo doncs amb el petit de la familia, que portara a la ruina les esferificacions del bulli.

papapapapapapapapapapapa

maionesamaionesamaionesa

enciamenciamenciamenciam

pernilpernilpernilpernilpernil

formatgecedarformatgecedar

papapapapapapapapapapapa